TheMacRats tanca les portes. El motiu? Molt simple: ja no em bé de gust parlar d’Apple i, per tant, aquest bloc perd molt sentit.

Però no patiu. Sempre que es tanca un porta s’obre una finestra. Segueixo tenit inquietuds per compartir amb tots vosaltres, però ho faré amb un altre bloc, partint de zero i amb més motivació que mai.

Les Autoritats Sanitàries és el nom triat. Que no us extranyi el títol, al cap i a la fi un bloc és per recomenar, criticar, advertir i comrpartir.

No vull tancar la bitàcora sense agraïr de tot cor a TOTS i TOTES els que m’heu donat suport des del primer post, sobretot a la blogosfera macaire catalana.

Una més que sincera abraçada i ens seguim llegint!

Vist a fixedgeardonostia

Vist a prollyisnotprobably

Vist a pedalconsumption

Vist a milanofixed

Vist a milanofixed

Encara no he decidit si m’ha agradat o no, i tinc la sensació que no arribaré mai a una conclusió. El que si que tinc clar és que, m’agradi o no, és bona, i és molt possible que es converteixi en una pel·lícula referent en alguns aspectes. Potser no pel que fa al contingut, però si en les formes.

Aquesta historia ens explica, de forma molt acurada i amb efectes realment sorprenents, les possibles vides del protagonista. Podriem dir que es tracta d’una altra pel·lícula de l’estil “què passaria si”.

A diferència de la majoría d’històries d’aquesta temàtica, on el protagonista ha de descobrir què està passant i tornar a seu univers o vida “real”, en Nemo Noboy és totalment conscient de la seva condició i és ell mateix qui ens l’explica.

Es tracta d’una volta de rosca més a les, ja massa explotades, històries d’universos paral·lels. Molt potent visualment però freda en alguns moments, no li busqueu un perquè, mireu-la com si d’un conte es tractés.

Qualificació: un conte dels de “què passaria si…”

Vist a Cycleangelo

Vist a prollyisnotprobably

Vist a zlogblog

Vist a cycleexif

Vist a pedalconsumption

Vist a prollyisnotprobably

Vist a deathspraycustom

“Today I’m thinking of you in a new way.”

Tenia moltes ganes de veure aquesta pel·lícula, sobre tot pel tàndem Roberts/Bardem, i amb prou feines he arribat al final sense adormir-me.

Es tracta de l’adaptació a la gran pantalla de la novel·la homònima de l’Elizabeth Gilbert. Una altra més que típica història de la dòna perfecta amb una vida suposadament perfecta que, de cop i volta s’adona que malgrat tot, no és feliç. Una revelació que porta a la protagonista novaiorquesa a deixar-ho tot i fugir una temporada a Italia, India i Bali per trobar d’una vegada per totes la pau interior i el seu lloc al món.

La veritat es que la historia comença bastant bé, fins i tot amb algunes pinzellades d’humor, però es converteix en una espera d’acció constant. Sembla que l’argument s’encalli, sobretot a l’India, però continues amb l’esperança que en Bardem aparegui i ho solucioni tot. Doncs no, ja que el que entra en acció és una versió desnatada del Juan Antonio de Vicky, Cristina, Barcelona.

Qualificació: peli de migdiada

Aquest és un d’aquells temes que et posses de bon matí mentres et dutxes per començar el dia amb energia i optimisme.

No us dona bon rotllet?